Marco Inzitari, impulsor del BALL, ha estat entrevistat pel periodista Xavier Bosch, del Diari ARA.
El doctor Marco Inzitari (Florència, 1976) fa quinze anys que viu a Catalunya. Actualment és director d’Atenció Integrada i investigació del Parc Sanitari Pere Virgili, com a cap del Grup de Recerca en Envelliment de l’Institut de Recerca Vall d’Hebron i, més teòricament, com a professor de ciències de la salut de la UOC. Ara impulsa el BALL (Barcelona Aging coLLaboratory), el primer living lab amb la gent gran com a protagonistes de les decisions.
Xavier Bosch planteja la pregunta esperada: “Què és el BALL?”. “El Barcelona Aging coLLaboratory és una plataforma perquè les persones grans estiguin al centre i puguin opinar sobre com volen els nous serveis o els nous productes. Ens agrada que vulgui suggerir ballar perquè és justament una plataforma de col·laboració, un ecosistema amb diferents actors, tots implicats amb la vellesa o l’envelliment.”, comenta Marco.
Els estigmes de la vellesa
“Encara hi ha un cert estigma cap a la vellesa, com una part de la vida menys important, de menys valor, per a una part de la societat. En canvi, atès que cada cop vivim i viurem més, tot això s’ha de repensar. Sobretot, cal repensar-ho amb la gent gran, que ens poden dir què poden donar a la societat, que és moltíssim, i quin paper actiu poden tenir”.
L’any 2050 una de cada tres persones tindrà més de 65 anys
L’envelliment a Catalunya continua desbocat al doble del nivell mundial. “Hi haurà entre un 12% i un 15% de gent que tindrà més de 85 anys. Catalunya és un país molt longeu. Això és un fet molt positiu. Pensem que al començament del segle XX, l’esperança de vida a Espanya era d’uns 30 anys i pocs. Avui arribem gairebé als 86 anys en dones”, comenta Marco.
Algunes de les preocupacions presents a la societat són les malalties cròniques, la dependència o el fet que en algun moment no hi haurà cuidadors suficients per a tota la gent gran. Inzitari reconeix que “molt sovint, els cuidadors professionals són persones immigrants i que també, com la gent gran, estan molt poc dignificades, perquè estan poc formades i poc reconegudes a escala social i salarial. Tot això ho haurem de redignificar, perquè és una professió capital”.
La solitud és un problema?
“És un problema quan la persona percep la solitud com un problema. Sabem que la soledat i la manca de relacions socials és un determinant de mala salut. Hi ha persones que estan ben soles, entre cometes, i mantenen certa vida i certes relacions, i moltes persones es queden a casa sense voler i per a elles és un problema. En aquest cas, que siguin a casa, però d’alguna manera connectades, seria la primera cosa que hauríem de fer. I, segon, si no poden ser a casa i han d’anar a una residència, cal que estiguin en les millors condicions possibles”.
L’actual model de residència per a gent gran no compleix amb les expectatives d’espai on aspira a viure la societat a partir dels 75/80 anys o quan desenvolupin algun grau de dependència. Hi ha persones que diuen: “Si les residències fossin diferents de com són ara…